... i em gronxaré en l'abisme

Fa un parell de dies que no visc en mi mateixa (si és que algún cop hi he viscut); em quedo amb la ment en blanc, absorta tot mirant a una mare que ensenya al seu fill a fer globus amb un xiclet, quan escolto cançons i em cauen les llàgrimes sense saber molt bé perque, i no aconsegueixo amortiguar el so de l'ànima, i quan algú m'explica quelcom d'interès, no sóc capaç d'entendre res, ni d'intentar empatitzar com acostumava a fer... és com si el meu cap vulgués unes vacances, i tot el contrari és el que fa el meu cor de fa temps. I sóc capaç d'albergar dins meu tots els estats d'ànim possibles, com si tots ells vulguessin ocupar el lloc número ú, i quan ho aconsegueixen, de seguida s'hi avorreixen, i prefereixen romandre a la filera... esperant... no sé pas què, no sé pas a qui. De vegades n'arriben diversos de cop i se senten millor per que tenen la companyia dels altres, o no s'entenen per que són completament oposats, però quasibé sempre decideixen de mutu acord deixar pas als altres estats anímics que estan esperant, encara, a la filera... i mentrestant, jo segueixo balancejant-me, i lluny hi ha gent que m'observa, però allà estan molt bé perque no vull que ningú varïi el rítme del gronxador, tot i què encara no he après a frenar-lo amb els peus... i que el món no s'aturi per mi quan la meva ànima es gronxa en l'abisme.