Un somriure no arrela en un desert amarg.
Abandoneu les hores allunyades
o l'esguard vagabund
sota la cendra lleu
dels amors que moriren
com una boca sagnant
a una altra boca,
com els rostres a llurs destins,
com una vida a una altra vida.
com els rostres a llurs destins,
com una vida a una altra vida.
Vers un cel innocent,
vora les mans nocturnament germanes,
l'alba creix i suporta
els robins de la sang,
no la trista, sorda esperança.
Deixeu, doncs, a les ombres
llurs seguici,
llur tèrbola mesura,
i hostatgeu el record
en una llàgrima.
Joan Perucho
3 comentaris:
i llavors... la deixem anar i ja està?
(et vaig "descobrir" ahir via xat ;P)
Un blog preciós. Salut!
Cada llàgrima , un record!
Va bé deixar-les anar de tant en tant!
bon capde, The silver...
És tan real...
Publica un comentari a l'entrada