L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimecres, 18 d’abril de 2007

Imperi d'una llàgrima

Un somriure no arrela en un desert amarg.
Abandoneu les hores allunyades
o l'esguard vagabund
sota la cendra lleu
dels amors que moriren
com una boca sagnant
a una altra boca,
com els rostres a llurs destins,
com una vida a una altra vida.

Vers un cel innocent,
vora les mans nocturnament germanes,
l'alba creix i suporta
els robins de la sang,
no la trista, sorda esperança.
Deixeu, doncs, a les ombres
llurs seguici,
llur tèrbola mesura,
i hostatgeu el record
en una llàgrima.

Joan Perucho

3 comentaris:

elur ha dit...

i llavors... la deixem anar i ja està?

(et vaig "descobrir" ahir via xat ;P)

Un blog preciós. Salut!

Joana ha dit...

Cada llàgrima , un record!
Va bé deixar-les anar de tant en tant!
bon capde, The silver...

coseta ha dit...

És tan real...