L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

diumenge, 6 de juny del 2010

Lectures a l'abisme

.


De vegades, el cos troba la lentitud.
Tant se val el batec del cor,
la lluita cel·lular de vida i mort,
el mal que potser hi creix.
Troba la lentitud, com per atzar,
i viu quiet per uns instants,
per uns instants gairebé nul,
sense coneixement del seu estat,
innocentment desprès d'identitat,
fins que, tot d'una, la paraula irromp
i el fa ser conscient del benestar silenciós,
del benestar ignoradament sentit,
tornant-l'hi irreverentment record,
infructuosament desig.

Carles Camps i Mundó
La mort i la paraula
Premi Carles Riba, 2009

6 comentaris:

Striper ha dit...

un poema que trobat dur aixo si amb una esquletxa de llum.

GURMET ha dit...

Jo paso a desitjar-te un bon dia i un bon dinar.

onatge ha dit...

Et desitjo que quan surtis de l'abisme, les lectures siguin estrelles que t'enlairin fins la lluna i la celístia dels estels. I a l'altra cara de la lluna t'hi trobis tu mateixa.

Una abrçada des del far.
onatge

Unknown ha dit...

L'instant més callat de la nit... quines paraules més encertadament boniques :-)

sargantana ha dit...

com les correns marines..unes calentes i d'altres tan fredes..
un petonet

Joana ha dit...

Silenci enmig del món...
Un petó de bona nit!