... també ploren, sabeu?

... i que els ulls no vegin, les orelles no escoltin, el cos no senti, el cor no estimi, l'endemà no existeixi, el temps s'aturi, els cops s'acabin, ell desaparegui i trobi les paraules que fa tant de temps que busco dins meu...

... i que quan em preguntin què tinc, què em passa, si m'he fet mal, si no em trobo bé, perquè he faltat a classe, perquè no he fet els deures, perquè no estudio, perquè no sé ser com els altres, tingui una resposta, i no calli, com sempre... trobar les paraules, trobar-les; i que no se m'amunteguin a la gola, a l'estómac, a cada blau de la pell.

Avui, m'han abraçat sense saber. Algú m'ha dit que confïi, però em penso que no en sé...

Potser a la pròxima abraçada li diré que sí, que allò que sospita és veritat, que té raó, que només necessito trobar les paraules, però que no sé on són... que si us plau m'ajudi a trobar-les.

I plorarem junts com avui, que no sé molt bé perquè ploravem, però sí... Potser ella plorava perque jo no sé trobar les paraules... potser estava trista, no sé. Per si de cas, demà li tornaré l'abraçada.

Les professores també ploren, sabeu...