L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Abisme


"Tots caminem pels verals de la literatura: som personatges literaris que volem viure el desequilibri de la insolència i de la vital transgressió per acabar qüestionant-nos quina mena de substància regalima els nostres esperits efímers…
No ens allunyem gaire de tots aquells personatges que llegim i interioritzem i que viuen i manifesten els seus desequilibris i les seves debilitats perquè aquesta és la matèria prima de la humanitat.
Ficció o no ficció, tan se val… Busquem quins són els límits, volem experimentar-los perquè en el fons, tot i que ens horroritza, persisteix la seducció per l’abisme.
El nostre límit som nosaltres mateixos quan volem saber allò que és del tot impossible saber: el risc.
Busquem en les persones la passió, volem guiar-nos per les nostres intuicions, experimentar amb elles perquè en el fons tenim una clara tendència suïcida pel precipici.
Les nostres vides són confuses i contradictòries, plenes d’incoherències que ens aboquen a viure atrapats entre el que som i el que voldríem ser, entre les nostres frustracions i els nostres somnis.
Les nostres emocions ens desequilibren i el nostre raciocini cau als peus de les nostres emocions. La raó sempre acaba sucumbint davant les nostres emocions. Sentiments que generen dubtes… com l’horitzó del mar."
Crypto
(un regal molt especial)

8 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

som personatge i som autors al mateix moment. De nosaltres depèn la major part de la història; aprofitem-ho

Anònim ha dit...

Acabo de llegir el teu escrit, i com de costum m´ha sorprés per ho que transmets, pels sentiments, es explicar, obrir-se, donar-ho a entendre, però, a l´hora mantenint una fina linea imaginaria, que només deixa entreveure segons quins estats d´ànim...

Continua m´agrada molt el que llegeixo.

Àlex

Striper ha dit...

Emocions, sentiments queden fora de la raó , potser per aixo a vegades ens agraden tant, pero també ens fan patir.

novesflors ha dit...

Caram! M'hi sent totalment identificada...

- assumpta - ha dit...

Doncs és veritat la raó sempre sucumbeix davant les emocions. El cap i el cor ... el cor i el cap ... tan iguals ... tan diferents ! quines són les raons que ens guíen o ens perden ? Vides tan plenes i de vegades tan buides ... Encerts, desancants, inconherències, somnis ... però sempre atrapats, com un missatge dins una ampolla, per una o altra raó ...

Jo Mateixa ha dit...

Ufff, avui estem en un plan les dues que déu ni do eh, jejejejejeje.

M'ha encantat el post, un petonas ben gran guapissima!!!!

zel ha dit...

Sí, cert, estem en lluita per sentir-nos algú i alhora els forats negres del no res ens sedueixen perquè, qui amb dos dits de seny pot aguantar tanta pressió? Ai, petonets!

El veí de dalt ha dit...

Espero que el destinatari entengui l'esperit críptic del missatge... i no s'ofegui en aquesta Mar de dubtes.