L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 1 de setembre de 2008

Sempre...


.
[s. XII; del ll. semper, íd.] adv
.
1 En tot temps, en tot el temps passat i
en tot el temps a venir.

2 En qualsevol temps, en qualsevol ocasió.

3 Des de sempre.

4 sempre més En tot el temps a venir.

5 En tot cas.

6 per sempre Sense límit, perpètuament.


PD: Ara ja saps què volia dir-te, amor...

5 comentaris:

Striper ha dit...

Potser l'amor..

novesflors ha dit...

una paraula perillosa

Jo Mateixa ha dit...

Tot be??, les vacances que tal???

Petonets bonica!!!!!

El veí de dalt ha dit...

Sempre, potser, és massa temps...

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Arbres i tu sou d'una aigua amagada,
un mateix arbre opac i transparent,
la superfície on cada vegada
em reflecteixo arbre en tu. Constantment

l'aigua s'enfonsa en la visió obscura
dels arbres, al vernís d'arbre del vent.
Sota quin son desperts, quina pintura,
per quin indret, et beso fondament?

Ningú no ha vist ningú. Brilla el retaule
de la lluna. S'hi veuen clarament
els cràters d'or i, balbs, els mars d'argent.
Amb rials i turons paro la taula.

Vidre i mirall tot és arreu i res
sobre l'aigua on som u i tots dos som tres.