L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dilluns, 19 de novembre del 2007

...

Calladament
Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.
.
Miquel Martí i Pol
Per a tu, avi...
ta petite-fille.

3 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Sirena,
Gran poema.
Gran avi, el teu, segur.
Gran petite-fille, però...
et calia aquesta imatge?

Records veïnals.

the silver blue sea ha dit...

Veí, de ben segur que sabràs disculpar-me per haver ferit els teus ulls, però ara mateix la imatge és la que és, i el dolor, també.

Petonets de replà.

Striper ha dit...

Aquet home em posa la pell de gallina.