L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimarts, 20 de novembre de 2007

Avi...


- Avi...
- Digue'm, bonica. Què téns?
- Res. Pensava.
- I què pensa la meva princesa?
- Avi, què ens passa quan ens morim?
- Això, pensaves? i com és...
- Avui la mestra ens ha dit que la mare de la Judith s'ha mort. Diu que no vindrà a l'escola aquests dies i que quan torni ens hem de portar bé amb ella.
- Clar, perque estarà trista i tots l'heu d'ajudar.
- Sí, estarà molt trista. Saps? la mestra ens ha explicat coses de quan et mors.
- Explíca'm què us ha dit, vols?
- Diu que tots ens morirem un dia. Però jo això ja ho sé perque el papa m'ho va explicar quan la iaia Rosa es va morir. A més, jo ja sóc gran.
- Clar, tu ja ets molt gran... jajajaja
- Però...
- Digue'm, tresor. Què t'amoïna?
- Vull saber què passa quan et mors.
- Doncs quan et mors el cor ja no et batega, els pulmons ja no respiren, i te'n vas. Ja no hi ets.
- I on te'n vas, Avi?
- Doncs no ho sabem carinyet. Uns diuen que no es va enlloc, que tot s'acaba allà. D'altres creuen que hi ha una altra vida.
- Una altra vida?
- Sí. Una altra vida en un cos diferent o bé en un lloc que no sabem.
- Ah. Però...
- Però què?
- Que si ja estem bé aquí perquè marxem?
- De vegades ja ens hem fet molt vellets i tenim el cor cansat i el cos gastat. També potser que ens posem malalts i els metges no ens saben curar o bé que tenim un accident.
- També es moren persones a les guerres, oi? com aquella guerra teva...
- També ma petite, també.
- Doncs a mi no m'agrada que es mori la gent.
- A ningú li agrada. Però tots morirem tard o d'hora.
- Doncs jo no em moriré mai, Avi.
- Ben fet, princesa. Tu mai.
- I tu tampoc, d'acord?
- Jo sí que em moriré carinyet. Tant de bo sigui d'aquí molt de temps, però has de saber que un dia em moriré, igual com es va morir la iaia Rosa. I quan em mori estaràs trista com tots, però a poc a poc et passarà i te'n recordaràs de les coses que fem plegats i de quan ens ho passem bé.
- T'estimo molt Avi.
- Jo també ma petite. Molt. Au, ves a buscar el berenar que després em llegiràs aquell conte que vam comprar ahir.
- Però si tu ja saps llegir, Avi.
- Jajajaja... però m'agrada escoltar-te.
- Un tros tu i un tros jo. Sí?
- Sí, princesa.

2 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Que dolç tenir néts!

Jo Mateixa ha dit...

Se m'ha espatllat el PC de la feina i m'han posat a un altre PC, fora, a la recepeció i he tingut que escapar-me al bany a eixogar-me les llagrimes desprès de llegir-te.

Una abraçada ben dolça bonica i un petonas gran, a veure si t'ajuda una micona a remuntar el vol.