Lectures a l'abisme

.

"Era un matí de diumenge de finals d'estiu. (...) M'agraden els edificis antics, del temps en què els homes eren optimistes i confiaven en el futur, potser perquè jo ja no hi confio. (...) En aquell temps jo no era feliç.  Potser mai no ho he estat del tot, però llavors, a més, ho sabia i m'hi repenjava amb una consciència tova i pastosa. (...)  De feia uns mesos, molts vespres m'adormia amb fantasies sobre la meva pròpia mort.  (...) vivia en la perplexitat i el tedi de l'endemà de tot.  No era desesperació ni angoixa vital ni instint d'autodestrucció.  Era una mena d'astènia, una deixadesa, com si el món m'importés un rave i tots els futurs possibles fossin, si fa no fa, el mateix: no pas una cosa hostil i insuportable, punxeguda, sinó simplement un conjunt d'esdeveniments sense cap importància ni cap significat, plans i banals.  Hauria canviat de grat tot el temps que em podia quedar per una sola engruna de sentit.  Per la sensació, encara que fos momentània, que tot plegat tenia alguna finalitat i algun argument, com el que dóna l'amor, la fe o la posteritat. (...)  vaig adonar-me que em tocava a mi trencar el silenci.  Que si no ho feia, o si no ho feia prou bé, (...) em quedaria (...) amb la recança de les coses no dites, de les oportunitats perdudes, dels trens que veiem passar sense pujar-hi i que mai no sabrem on anaven: potser al cap i a la fi no anaven enlloc.  Però no era fàcil.  Què s'havia de dir? (...)  la trasbalsava que els resultats ja fossin allà, que estiguessin damunt d'un paper, posats en un sobre, com si fossin una part de la seva sentència, condemna o absolució, i no poder-ho veure, que estigués tot plegat en un obscur circuit burocràtic, aliè i opac.  Una cosa és que no ho sàpiga ningú.  Una altra, que se sàpiga i no saber-ho tu.  -Estàs espantada? -No.  I hauria d'estar-ho.  Seria normal que ho estigués, em sembla.  Però estic segura que no serà res.  I si resulta que és alguna cosa, sé que al final tot anirà bé.  No és un pressentiment.  És una seguretat.  No em pot passar res.  Ho penso de vegades.  Un dia et despertaràs i tot haurà estat un malson.  Res de tot això no haurà passat.  I si ha passat, serà com si no.  (...)  -Tens tot el dret a estar espantada.  -Les coses s'acaben.  Totes.  Jo també em puc acabar.  Em sembla que no pot ser, però sí que pot ser.  Tot s'acaba, un dia o altre.  Tot se'n va i ja no torna.  -Potser és al revés.  Potser mai res no se'n va del tot.  (...) res no se n'acaba d'anar, les coses resten i se t'arrapen, mai te les pots treure de damunt.  El passat sempre hi és, mai no es dissol, i engavanya, com un paper enganxifós de caramel a la sola de la sabata. (...) Jo volia que tothom fos feliç al meu voltant.  He fet tot el que he pogut (...) Quantes decisions quotidianes, quins menjars i quina roba, quins horaris i quines rutines, quantes angoixes i quantes esperances, reposaven en el fons -gairebé sense adonar-me'n- en la voluntat de plaure, de desplaure, de compartir, de protegir.  (...) Quan no trobes les paraules, és que la voluntat està desconcertada.  (...)  Una conversa és una partida d'escacs, amb la diferència que als escacs saps, si més no, que vols acabar matant el rei de les negres.  (...) -Per què no ens vam conèixer abans? -Perquè vivim en mons diferents.  Perquè les nostres òrbites no tendeixen a coincidir.  Ens havíem de trobar en un lloc estrany, que no és ben bé ni el teu ni el meu, on hi som de passada.  Qüestió d'atzar.  -Serem només una trobada casual.  -Només hi ha trobades casuals.  Després, podem durar un segon o molts anys, però això ja és una altra cosa.  Sempre comença per l'atzar.  -Serem només una trobada casual sense horitzó, sense temps davant nostre.  -Tenim temps.  -Però no és nostre.  És un préstec.  La malaltia, fins i tot la sospita de la malaltia, fa pujar el preu i el valor del temps, que esdevé l'única cosa de veritat desitjable, el remei de tots els conflictes.  Si tingués més temps... Però el temps no ho resol tot, i ben sovint ho espatlla.  El temps acaba marcint la plenitud de l'esplendor damunt l'herba i la glòria a les flors. (...) Ella volia temps perquè estava malalta.  Jo no en volia perquè estava ferit.  És molt diferent.  Però jo, que no volia temps per a mi, o això és le que em pensava, sí que en volia per a ella.  Ja en aquells instants se'm feia intolerable la idea que ella no tingués el futur que desitjava amb tota la seva força.  Un dia abans no la coneixia.  Ara sentia que el seu futur era cosa meva.  Per uns instants, la cosa que més m'importava en el món, potser l'única.  (...) m'havia volgut creure que la soledat era el preu de la llibertat.  I si fos al contrari? Acceptem estar sols perquè volem ser lliures.  Acceptem deixar de ser lliures, que ens enxampi la teranyina on deixem la vida, on se'ns dicta el que podem i el que no podem fer, en la qual deixem de ser, perquè no tolerem més estar sols.  (...)  Cal una mica de confiança, cal alguna mena de vincle subtil, per poder callar al costat d'algú sense violència, sense haver de repassar a tota pastilla coses que es podrien dir, sense sentir la necessitat invencible de trencar el silenci. (...) estàvem l'un al costat de l'altre sense necessitat de dir-nos res.  Sabent-nos a prop.  Pensant en les nostres coses.  Fent-nos companyia. (...) podríem haver estat així molta estona, indefinidament."