L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Un altre cop vols agitar les aigües del llac...

3 comentaris:

Carles ha dit...

Hola Mar, visita,si et palu el meu bloc i veuràs que justament ahir vaig penjar un hauku que també parla del llac. Com un ressò...

El veí de dalt ha dit...

Perfectament recordo que venies
pel carrer de la MAR, amb foc als ulls,
quan em veieres al fosc que t'esperava.
Sense dir res vam anar a un carrer
del vell reval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia d'un hort ens abraçarem
sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat dins l'espai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i me´s tard en trobarem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre més units.

Joan Vinyoli (Vent d'Aram)

Recordes...?

Striper ha dit...

Gracies es molt bonic!!