L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dijous, 1 d’octubre de 2009

La bruixa enamorada

¿On és el llorer? Porta'l, Testilí. ¿On són els filtres? Corona la copa amb fina llana de color de púrpura; vull fetillar aquest home, el meu amor, que em tracta amb tanta rudesa, aquest home que, de dotze dies ençà, no s'ha acostat a casa, ni s'ha dignat assabentar-se de si sóc viva o morta, i ni tan sols ha vingut a trucar, el cruel, al meu portal. No hi ha dubte! Eros i Afrodita s'han endut cap a una altra banda el seu cor versàtil.

Demà m'arribaré a la palestra de Timaget, per veure'l, i li diré a la cara el mal que em fa. Ara, però, amb els meus eixarms el fetillaré. Lluna, brilla amb un vell esclat! A tu, deessa, dirigiré en veu baixa la meva preguera; a tu i a la subterrània Hècate, que fins i tot els gossos omple de basarda en passar per entremig dels sepulcres dels morts i de la sang negra. Salut, Hècate paorosa! Concedeix-me fins a la fi la teva ajuda, i fes que les meves metzines tinguin tanta eficàcia com les de Circe, les de Medea o les de la rossa Perimeda.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

De primer es crema la farina al foc. De pressa, Testilí, escampa-la. Dissortada! ¿On tens el cap? ¿És que tu també et rius de mi, fastigosa? Escampa-la i digues ensems: "Escampo els ossos de Delfis".

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Delfis em causa penes. Doncs jo, a la intenció de Delfis, cremo aquest llorer. I així com ell ha espetegat amb força en acostar-hi la flama, i ha pres ràpidament, sense deixar ni mica de cendra, així Delfis consumeixi també la seva carn dins la flama.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Així com jo faig fondre, amb l'ajuda d'un déu, aquesta cera, així mateix es fongui d'amor a l'instant el mindi Delfis. I així com aquest disc d'aram giravolta sense conhort sota l'impuls d'Afrodita, així mateix ell giravolti, esmaperdut, davant la meva porta.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Ara cremaré el segó. I tu, Àrtemis, que pots remoure les portes incommovibles de l'Hades, i si quelcom hi ha encara de més dur... Testilí, els gossos lladren per la vila! La deessa és a la cruïlla. Cuita, fes ressonar l'aram!

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Guaita: la mar s'aquieta i s'aquieten els vents. Però, dins el pit no s'aquieta mai la meva pena. Tota jo m'abruso d'amor per aquest home que, en lloc de fer-me la seva esposa, m'ha robat la innocència i m'ha omplert de vergonya.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Tres vegades buido la copa i tres vegades pronuncio, senyora, aquest conjur: Sigui un home o una dona qui jeu al seu costat, que s'oblidi de Delfis tan pregonament com, segons conten, s'oblidà Teseu d'Ariadna, la trena-bonica, a l'illa de Naxos.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

L'hipomanès és una planta que creix al país dels Arcadis; sota els seus efectes, les pollines i les ràpides eugues corren com folles per les carenes. Així veig jo Delfis llançar-se com un foll cap a casa meva, en eixir de la il·lustre palestra.

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Delfis ha perdut aquesta franja del seu mantell; en faig bocins i els llenço a la flama abrusadora. Ai las! Eros funest ¿per què, arrapat a la meva pell com una sangonella d'aiguamoll, em xucles tota la meva sang fosca?

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

Trinxaré una salamandra, en faré un beuratge i l'hi faré portar. Testilí, ara tu pren aquestes herbes i vés a fregar amb elles el seu llindar mentre és encara de nit [hi tinc el cor lligat, però a ell, de mi, tant se li'n dóna], i digues tot escopint: "Frego els ossos de Delfis".

Iunx, atreu cap a casa meva aquest home.

I ara que ja estic sola, per a plorar el meu amor, ¿des de quin moment ho de fer? ¿Per on cal començar? ¿Qui fou la causa de la meva dissort? Havia vingut a casa la filla d'Eubul, Anaxó, portacistella de la processó al bosc sagrat d'Àrtemis. Aquell dia al seu costat desfilaven moltes feres, i entre elles, una lleona.

Escolta com nasqué el meu amor, missenyora la Lluna.

La tràcia, la difunta dida de Teumàridas, i veïna meva, em demanà amb insistència d'anar a veure la festa. Jo, infeliç de mi, vaig acceptar de fer-li companyia amb un vestit de lli blanc, i embolcallada amb el mantell de Clearista.

Escolta com nasqué el meu amor, missenyora la Lluna.

Era ja a mig camí, prop d'on cau el mas de Licó, quan veig venir plegats Delfis i Eudàmip. Llur barba era més rossa que el galdiró florit; llur pit, més lluent que el teu disc, oh Lluna! Car havien deixat feia poc els nobles exercicis del gimnàs.

Escolta com nasqué el meu amor, missenyora la Lluna.

Veure'l i esdevenir folla, i sentir abrandat el meu cor, ai las!, fou tot u. Els colors se'm fongueren, i ja no vaig poder veure res més de la festa. Ni tan sols puc saber com vaig tornar a casa: atuïda per una febre que em corsecava, vaig jeure deu dies i deu nits senceres.

Teòcrit

2 comentaris:

Striper ha dit...

Res mes bonic , res mes perillos que una bruixa enamorada.

El veí de dalt ha dit...

Veig que tens un "Idil.li" amb la poesia bucòlica... T'envejo.