L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

divendres, 27 de gener de 2012

La casa de les belles adormides

.

"Els ulls cansats van advertir que als lòbuls de les orelles hi havia el mateix matís vermell, càlid i sanguini, que es feia més intens com més a prop del tou dels dits. Podia veure les orelles a través dels cabells. La vermellor dels lòbuls de les orelles indicava la frescor de la noia amb una súplica que va arribar-li fins a l’ànima. Eguchi havia vingut en aquesta casa secreta induït per la curiositat, però sospitava que homes més senils que no pas ell hi feien cap amb una felicitat i una tristesa encara més grans. Els cabells de la noia eren llargs, probablement perquè els ancians hi juguessin. Recolzant-se altre cop sobre el coixí, Eguchi els va apartar per descobrir l’orella. Els cabells de darrere l’orella tenien una resplendor blanca. El coll i les espatlles eren frescos també; encara no mostraven la plenitud de la dona."

3 comentaris:

Albanta ha dit...

M'inquieta este text... no sé,l'indefensió, l'inocència, l'ingenuitat. Però són paraules que generen força sentiments.
Una abraçada

Elfreelang ha dit...

un llibre curiós, estrany, i bell que dona peu a pensar i reflexionar sobre la vellesa, els desitjos, les dones captives, ....bon cap de setmana! i que despertem"

el paseante ha dit...

M'agrada el contrast entre la descripció poètica de la dona i la sordidesa de l'escenari.