L'INFINIT I LA LLUNA...
L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero.
La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

... i et demano
una abraçada ben forta
per a calmar
la nostàlgia
que em causa
la certesa de saber
que ja no necessito
que m'abracis.
6 comentaris:
Capturam quan vulguis
per l'hombra deserta
de la ciutat molla
de nit dona'm casa...
a la teva boca menjaré la menja
dels deus de la calma...
eT deixo una abraçada.
És un poema dur. Provoca una esgarrifança.
Tant de bó sigui veritat el que dius...
Ni un "arrumaquete", ja? ;-)
Només la teva abraçada pot alliberar-me de l'angoixa al respirar-te, exhortitzem-nos de tanta melangia i trobem-nos dins. L'ESPILL
Publica un comentari