L'INFINIT I LA LLUNA...

L'instant més callat de la nit es produeix quan el brogit lentament acumulat es transforma en zero. La lluna dibuixa exactament el número més ínfim i obstinadament solitari... el no res i el tot, l'infinit perfecte...

dissabte, 14 de març de 2009

de la por de naufragar...

Et vaig dir que tenies por d'obrir-la i llegir,
però m'equivocava.
Era jo qui tenia por de llençar-la.

8 comentaris:

La RaTeta Miquey ha dit...

i ens passa TANT sovint, això...

Striper ha dit...

Pors maleïdes pors jo també tinc por sempre de llencar-la

El veí de dalt ha dit...

I què hi posava?

Jesús M. Tibau ha dit...

la por és un greu impediment per a la comunicació

zel ha dit...

Caram, m'has deixat planxada, hi ha coses que mai se m'acudeixen...m'ha encantat!!!!

Tondo Rotondo ha dit...

Sovint tenim més por a naltrus mateixos... és l'autocensura, el donar per suposat...

Aquest petit però bonic post m'ha fer pensar en tot això...

Una abraçada, Silver!

Eli ha dit...

Oh.. tenia un post programat amb un missatge en una ampolla....
No deia això exactament, però....

uixxx.....

el nadador ha dit...

Sempre fa por fer el primer pas, perquè ets qui arrisca més.