L'altra cara de la lluna

La casa de les belles adormides

2012-01-27T23:15:00.000+01:00

"Els ulls cansats van advertir que als lòbuls de les orelles hi havia el mateix matís vermell, càlid i sanguini, que es feia més intens com més a prop del tou dels dits. Podia veure les orelles a través dels cabells. La vermellor dels lòbuls de les orelles indicava la frescor de la noia amb una súplica que va arribar-li fins a l’ànima. Eguchi havia vingut en aquesta casa secreta induït per la curiositat, però sospitava que homes més senils que no pas ell hi feien cap amb una felicitat i una tristesa encara més grans. Els cabells de la noia eren llargs, probablement perquè els ancians hi juguessin. Recolzant-se altre cop sobre el coixí, Eguchi els va apartar per descobrir l’orella. Els cabells de darrere l’orella tenien una resplendor blanca. El coll i les espatlles eren frescos també; encara no mostraven la plenitud de la dona."

Yasunari Kawabata

Cançó a Mahalta

2012-01-16T22:52:00.001+01:00

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

Entre els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

Màrius Torres

març, 1937

Sonata a Kreutzer

2012-01-08T17:00:00.001+01:00

empelt d'amor

arran de pell

aixopluc del cor

Els Reis m'han dut...

2012-01-06T13:06:00.001+01:00

un mar ple de calma

i de veritat

a vessar de tu

i un bes atzur

boira embolcall

sota els teus ulls

2012

2011-12-31T18:52:00.000+01:00

... i em donares la mà i el teu pit

per que hi reposés confiada

sempre que el món m'oprimís

Desig...

2011-12-24T17:41:00.000+01:00

Que sigui nadal als teus ulls

In memoriam

2011-12-10T23:59:00.024+01:00

Recorda, la lluna als dits

mentre jo penso en Tu

Au revoir

2011-09-07T23:39:00.001+02:00

La primera vegada

2011-09-07T14:00:00.003+02:00

(...)

En alguna ciutat del pensament

jo t'estaré estimant

quan marqui la teva hora solitària

l'esfera de la lluna sobre el Mar.

Joan Margarit

Prozac

2011-09-06T19:29:00.001+02:00

La lluna és un glaçó en el vas de fosca

que m'ofereix la vida. Quina història

no prova de negar el seu tenebrós epíleg?

Però el monstre sóc jo, i no algú altre

a qui, per jo salvar-me, puc matar.

Com extirpar la culpa de les pedres?

Com aturar el dolor dintre d'un túnel?

Com sentir si, tan lluny dins de la nit,

està plorant la nostra filla morta?

Els antidepressius són pesticides.

Sempre són falsos els finals dels contes,

perquè no es suïcidin els infants.

Joan Margarit

Casa de Misericòrdia

Lectures a l'abisme

2011-09-03T00:01:00.002+02:00

"Un dia, en tornar de la feina, mentre s'esperava davant d'un semàfor, va veure com el sol del capvespre es reflectia als vidres de les finestres d'uns edificis, arrenglerats l'un al costat de l'altre. La llum es vessava sobre els arbres de l'avinguda, i les fulles, bressolades pel vent, llambregaven rogents i daurades. A l'entrada d'un edifici modern, hi havia una floristeria atapeïda de flors de mil colors. Els transeünts que anaven i venien pel carrrer semblaven contents. Als rostres de tots, s'hi llegia satisfacció i felicitat. De cop, la va escometre una sensació de buit de la qual no es va poder escapar. Al fons del cor, se li va badar un forat immens que la xuclava avall i endins irresistiblement. La posseïa una punyent sensació d'inexistència. Li havien arrabassat la raó legítima de viure en aquest món. (...) Encara que dues persones parlin d'una manera subjectiva, les paraules estan mancades de sentiment. Distretes, totes dues persones, amb les paraules, no arriben a sentir cap emoció. Les paraules can relliscant suaument per damunt dels fets com allò que són: paraules. Mentre enraonava amb Saeko, Shun'ichi va anar perdent de vista la seva pròpia persona. El va escometre una sensació d'allunyament. Li va fer l'efecte que la persona que parlava no era ell, sinó algú diferent, i que aquest home deia el que li rotava. O, potser, el que passava en realitat era que hi havia un altre Shun'ichi que, des d'una certa distància, observava com Saeko i ell, amb la taula pel mig, xerraven. Aquest altre Shun'ichi compartia la xerrameca d'un home i una dona desconeguts. Com més embolicat era el sentit de la conversa, més ordre i silenci regnaven dins la cambra. (...) El seu estat d'ànim continuava igual, sense que es notés cap millora ni progrés. Sentiments que no es podien traduir en paraules ballaven per l'aire i s'anaven apilant en un racó, com fullaraca escombrada pel vent. A vegades, tres o quatre dies passaven volant; d'altres, li feia l'efecte que el flux del temps s'havia aturat. Malgrat això, el seu cos es va anar recuperant sense problemes. D'entrada, no havia estat malalta. Havia estat, més aviat, una lesió, un accident. A mesura que passaven els dies, el dolor (...) s'allunyaria fins a perdre's en la distància."

Si tu t'appelles mélancolie...

2011-09-02T22:38:00.000+02:00

Lectures a l'abisme

2011-08-30T15:23:00.000+02:00

"Era un matí de diumenge de finals d'estiu. (...) M'agraden els edificis antics, del temps en què els homes eren optimistes i confiaven en el futur, potser perquè jo ja no hi confio. (...) En aquell temps jo no era feliç. Potser mai no ho he estat del tot, però llavors, a més, ho sabia i m'hi repenjava amb una consciència tova i pastosa. (...) De feia uns mesos, molts vespres m'adormia amb fantasies sobre la meva pròpia mort. (...) vivia en la perplexitat i el tedi de l'endemà de tot. No era desesperació ni angoixa vital ni instint d'autodestrucció. Era una mena d'astènia, una deixadesa, com si el món m'importés un rave i tots els futurs possibles fossin, si fa no fa, el mateix: no pas una cosa hostil i insuportable, punxeguda, sinó simplement un conjunt d'esdeveniments sense cap importància ni cap significat, plans i banals. Hauria canviat de grat tot el temps que em podia quedar per una sola engruna de sentit. Per la sensació, encara que fos momentània, que tot plegat tenia alguna finalitat i algun argument, com el que dóna l'amor, la fe o la posteritat. (...) vaig adonar-me que em tocava a mi trencar el silenci. Que si no ho feia, o si no ho feia prou bé, (...) em quedaria (...) amb la recança de les coses no dites, de les oportunitats perdudes, dels trens que veiem passar sense pujar-hi i que mai no sabrem on anaven: potser al cap i a la fi no anaven enlloc. Però no era fàcil. Què s'havia de dir? (...) la trasbalsava que els resultats ja fossin allà, que estiguessin damunt d'un paper, posats en un sobre, com si fossin una part de la seva sentència, condemna o absolució, i no poder-ho veure, que estigués tot plegat en un obscur circuit burocràtic, aliè i opac. Una cosa és que no ho sàpiga ningú. Una altra, que se sàpiga i no saber-ho tu. -Estàs espantada? -No. I hauria d'estar-ho. Seria normal que ho estigués, em sembla. Però estic segura que no serà res. I si resulta que és alguna cosa, sé que al final tot anirà bé. No és un pressentiment. És una seguretat. No em pot passar res. Ho penso de vegades. Un dia et despertaràs i tot haurà estat un malson. Res de tot això no haurà passat. I si ha passat, serà com si no. (...) -Tens tot el dret a estar espantada. -Les coses s'acaben. Totes. Jo també em puc acabar. Em sembla que no pot ser, però sí que pot ser. Tot s'acaba, un dia o altre. Tot se'n va i ja no torna. -Potser és al revés. Potser mai res no se'n va del tot. (...) res no se n'acaba d'anar, les coses resten i se t'arrapen, mai te les pots treure de damunt. El passat sempre hi és, mai no es dissol, i engavanya, com un paper enganxifós de caramel a la sola de la sabata. (...) Jo volia que tothom fos feliç al meu voltant. He fet tot el que he pogut (...) Quantes decisions quotidianes, quins menjars i quina roba, quins horaris i quines rutines, quantes angoixes i quantes esperances, reposaven en el fons -gairebé sense adonar-me'n- en la voluntat de plaure, de desplaure, de compartir, de protegir. (...) Quan no trobes les paraules, és que la voluntat està desconcertada. (...) Una conversa és una partida d'escacs, amb la diferència que als escacs saps, si més no, que vols acabar matant el rei de les negres. (...) -Per què no ens vam conèixer abans? -Perquè vivim en mons diferents. Perquè les nostres òrbites no tendeixen a coincidir. Ens havíem de trobar en un lloc estrany, que no és ben bé ni el teu ni el meu, on hi som de passada. Qüestió d'atzar. -Serem només una trobada casual. -Només hi ha trobades casuals. Després, podem durar un segon o molts anys, però això ja és una altra cosa. Sempre comença per l'atzar. -Serem només una trobada casual sense horitzó, sense temps davant nostre. -Tenim temps. -Però no és nostre. És un préstec. La malaltia, fins i tot la sospita de la malaltia, fa pujar el preu i el valor del temps, que esdevé l'única cosa de veritat desitjable, el remei de tots els conflictes. Si tingués més temps... Però el temps no ho resol tot, i ben sovint ho espatlla. El temps acaba marcint la plenitud de l'esplendor damunt l'herba i la glòria a les flors. (...) Ella volia temps perquè estava malalta. Jo no en volia perquè estava ferit. És molt diferent. Però jo, que no volia temps per a mi, o això és le que em pensava, sí que en volia per a ella. Ja en aquells instants se'm feia intolerable la idea que ella no tingués el futur que desitjava amb tota la seva força. Un dia abans no la coneixia. Ara sentia que el seu futur era cosa meva. Per uns instants, la cosa que més m'importava en el món, potser l'única. (...) m'havia volgut creure que la soledat era el preu de la llibertat. I si fos al contrari? Acceptem estar sols perquè volem ser lliures. Acceptem deixar de ser lliures, que ens enxampi la teranyina on deixem la vida, on se'ns dicta el que podem i el que no podem fer, en la qual deixem de ser, perquè no tolerem més estar sols. (...) Cal una mica de confiança, cal alguna mena de vincle subtil, per poder callar al costat d'algú sense violència, sense haver de repassar a tota pastilla coses que es podrien dir, sense sentir la necessitat invencible de trencar el silenci. (...) estàvem l'un al costat de l'altre sense necessitat de dir-nos res. Sabent-nos a prop. Pensant en les nostres coses. Fent-nos companyia. (...) podríem haver estat així molta estona, indefinidament."

On ira où tu voudras et quand tu voudras...

2011-08-30T01:56:00.005+02:00

Dans le silence, je sens rouler la terre...

2011-08-29T17:53:00.001+02:00

Amor, de Vós, jo en sent més que no en sé...

Ausiàs Marc

Lectures a l'abisme

2011-08-28T04:16:00.001+02:00

"Si vostè sabés els records que em queden dels homes... me'n queden molts, (...) Per breus que siguin els meus encontres amb ells, no he trobat mai la manera d'oblidar-los del tot."

"Li asseguro que no hi ha cosa més plaent que la lleugeresa que et dóna saber que la teva voluntat l'has dipositada en algú altre, no sap l'alleujament que això comporta, un alleujament de la vida mateixa, feixuga. Era ell que feia el que volia de mi i no pas jo que decidia."

"No sé si vostè s'imagina el vertigen d'arribar als propis límits i depassar-los, és com una eufòria d'abisme."

"Ella no aixeca l'esguard de terra, amb un dolor intens que no li deixa empassar saliva."

"I sap què passa? Que és el cos el que es revolta contra mi. És el cos el que em diu prou d'aquesta mena de forat on estic ficada, prou de ser dins el no-res."

"Després dormo i només tinc ganes de dormir per sempre més."

"Avui he sentit el verí a dins del cos que em perseguia. Cansada, morta de gana de dies, sense haver pogut dormir en tot el dia, a mitja tarda m'ha semblat que em tornava boja. Boja de debò, li dic."

l'atzur encès

2011-08-21T05:52:00.013+02:00

i vindrà l'albada

tot esberlant la nit

i ho cremarà tot

marxarà la soledat

i quedarem soles

la mar i jo

sempre és avui

2011-08-10T00:22:00.004+02:00

sota els teus ulls

em bec la nit

a glops petits
.

C'est la peau

2011-08-06T23:11:00.001+02:00

C'est qu'il y a de plus profond dans l'homme, c'est la peau.
.

Paul Valéry
.

La tendresse...

2011-07-27T16:41:00.003+02:00

C'est refaire pour quelques instants un monde en bleu
Avec le cœur au bord des yeux

if you were a sailboat...

2011-07-05T16:17:00.000+02:00

Cher amour

2011-07-02T16:56:00.003+02:00

"Je vous aime depuis si longtemps,
depuis avant le début."

"Le prendrez-vous ce temps de me lire
pour me prolonger un peu en vous?"

"Vous êtes une étoile lointaine
et moi un amant de papier"

"Je vous écris ces mots pour que les maux s'évanouissent. Ma main vous caresse et s'encre parfois. Faites que je puisse accoster un jour en laissant l'amarre comme une écharpe, un adieu. Je vis dans une bourrasque, balayant toute musique pour des micas éphémères éparpillés dans l'infini des miroirs."

"La vie pour un homme, c'est aimer, pleurer, rire, c'est vouloir foutre, c'est être en vigueur du corps. Aimer ce n'est pas réfléchir, c'est agir, rythmer le souffle et se noyer, s'imprimer l'un l'autre en murmurant je t'aime."

Bernard Girardeau

Je pense à toi

A espera de viver ao lado teu...

2011-06-23T17:32:00.000+02:00

... dins el meu cor

2011-06-14T22:40:00.003+02:00

set

2011-06-12T13:00:00.000+02:00

Sí...

41

2011-05-30T16:07:00.002+02:00

juny 2006

100 dies

Vint-i-quatrena Estació - oltre le lune

2011-05-11T22:05:00.001+02:00

e un altra vita sar

oltre le lune e gli uragani e le tue mani

sopra le mie mani

Lectures a l'abisme

2011-04-30T22:21:00.001+02:00

Adagio a l'ombra d'un xiprer

En el plor contingut i constant d'un adagio
al costat de xiprers que mai no et faran ombra,
alçaran violins renovades pregàries
a déus en què no crec, però que per tu tornen.

I un estol de vaixells, travessant la penombra
de la mà d'un Caront taciturn, gemegaire,
a qui et vas entregar quan tancares la porta,
vindran per a retreure'ns l'oblit inevitable.

Sents? Hi ha el plor mantingut i serè del capvespre,
la remor persistent i gairebé inhumana
que destorba els estels i els muda en ens feréstecs

desfermant el dolor que, temps ha, et devorava.

Sento el so sostingut d'instruments que es retiren
i puc percebre en ell els teus ulls com em miren.

Antoni Casals i Pasqual

Vint-i-tresena Estació - Serotonina

2011-04-27T23:52:00.002+02:00

l'ànima blava

us sommia

plena de Vós

ta rose...

2011-04-23T00:23:00.007+02:00

Stat rosa pristina nomine

nomina nuda tenemus

Vint-i-dosena Estació - Come away, death

2011-04-13T23:18:00.000+02:00

albiro l'horitzó de mes respostes

al fons dels ulls que em vetllen

IV aniversari

2011-01-28T22:57:00.004+01:00

Avui aquest blog fa quatre anys

Moltes gràcies a tots/es

nit de reis

2011-01-05T19:16:00.000+01:00

i en ma il·lusió

s'hi bressolen

els teus ulls

2011

2010-12-31T17:10:00.000+01:00

t'esperem

amor

Quelqu'un m'a dit...

2010-12-28T23:03:00.000+01:00

que je suis brisé

Nadal inexorable

2010-12-24T13:12:00.001+01:00

Els crits de la xicalla em destorben.

Però seria injust culpar-los a ells

d'aquesta lassitud melangiosa

que d'uns dies ençà s'ha apoderat de mi.

Tampoc el vent, que bufa amb desmesura,

no n'és culpable,

ni l'excés de claror que m'obliga

a servar les parpelles mig closes.

Certament seria còmode i fàcil

-i alhora injust-

atribuir el que em passa

a qualsevol d'aquestes causes;

sé de molta gent que ho fa.

Però jo no vull caure en el parany

d'instal·lar-me en l'enyor

com una casa buida

dins la qual només se sent

el ressò dels propis passos.

Miquel Martí i Pol

mar d'ombres

2010-12-23T12:55:00.001+01:00

i un far llunyà

vostre esguard

urpes bressol

sapere aude

2010-12-13T23:09:00.002+01:00

in itinere

Certesa

2010-11-14T11:53:00.000+01:00

Sota vostres ulls

ma primavera

batec ofert

constatatio

2010-11-07T21:40:00.001+01:00

cap Arbre enyor

una sola fulla

en sa brancada

errare

2010-10-26T20:45:00.000+02:00

Vaig voler creure

que ma vida era meva

però m'equivocava

immensament

vaig voler salvar-me

silenciant el cor

però m'equivocava

profundament

vaig voler tancar els ulls

hibernant sempre més

però m'equivocava

intensament

Sine die

2010-10-15T14:43:00.000+02:00

...

Epíleg

2010-10-14T05:08:00.017+02:00

La vida aquesta. Absurda recorre sense miralls el traç del seu propi laberint. I avança, temorosa del cel i de la terra, del seu propi reflex sobre el vel, de l'aigua amaga els records.

La vida, aquesta. Prova de reconèixer-se en els fragments desballestats de la lluna, atrapats amb caçapapallones gegants que ningú no és capaç d'aguantar en vol sense cobrir-se els ulls de terra.

La vida, aquesta. Atrofiada i a mitges en el repartiment de patins, d'ales, d'olfactes, d'espases, caus. Espantada camina camins en silenci. Oblidant les estàtues de sal de les cantonades, les dones mortes dels arbres, els pous eixuts de la seva veu aguda. I tremola.

La vida, aquesta. S'atura a descansar al costat de les portes i oblida innecessàriament contrassenyes, imprescindibles per fer-se petita i travessar parets esbornegades de goteres d'ales abatuts.

La vida, aquesta. Sonora i esgotada s'ensorra en fosses de runes dibuixades amb paletes de colors de fusta. I busca un estel mort on amagar-hi el cor abans d'anar-se'n. Suspicaç davant l'endarreriment i la memòria. Gèlida davant els laments seductors. Petita al davant de les pells exposades en els racons de les ribes dels mars que recorda. Nostàlgica sucumbeix davant la seva pròpia por.
La vida, aquesta. Asseguda, reposa i espera, amb els seus ulls de punyal clavats a terra, ansiosa, atenta. Buscant qualsevol núvol que l'estimi, l'amagui, la protegeixi. I sospira, cansada i ja adormida, davant d'imatges que comença a fer de pedra. Sommiant un petó, un sol petó, una gruta sencera de bellesa.

Lolita Bosch, Elisa Kiseljak

batec

2010-09-23T23:44:00.001+02:00

Bernard Giraudeau

Les hommes à terre

hibernare

2010-09-21T22:57:00.002+02:00

la mer

2010-09-20T16:05:00.003+02:00

"... Les vents, qui ne peuvent se taire,

Ne peuvent écouter aussi,
Et ce que nous ferons ici
Leur est un inconnu mystère."

La solitude
Théophile de Viau

El secret del meu turbant

2010-09-17T17:38:00.006+02:00

.
Agnès Rotger i Nàdia Ghulam

Dreta dalt la palmera
Un llebeig suau mou el ramatge
Fent de l'adéu a la tristesa un homenatge
Al capadavant, Nàdia
enriallada i juganera

Imprudència

2010-09-16T21:04:00.000+02:00

Quelqu'un m'a dit...

2010-09-11T19:28:00.009+02:00

On trouve parfois son destin
dans le chemin qu'on faisait
pour s'éloigner de lui...

La Fontaine

Sensation

2010-09-08T17:07:00.003+02:00

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue :
Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien :
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, - heureux comme avec une femme.

Arthur Rimbaud

cardioprecipitació

2010-09-07T21:00:00.003+02:00

il pleut sur mon coeur
comme il pleut sur la ville

il pleut au fond de mes yeux

paraules carícia

2010-09-03T14:59:00.003+02:00

Vós sou l'alba d'aquest cor

i navegar...

2010-09-03T10:07:00.007+02:00

alors je sens en moi mon coeur qui bat
.

Conxorxa d'enzes

2010-08-31T20:51:00.004+02:00

A propòsit d'en Jaume Pros al Sense embuts, i d'en Xavier Sala Martin, coincideixo plenament amb el que hi expressa i em faig alhora preguntes diguem-ne "retòriques" que potser faran reflexionar algú altre.
Perque veja'm, potser si pensem en quin motiu hi pot haver perque qualsevol persona que tingui una llicenciatura d'humanitats i alhora disposi de la titulació de nivell superior (5è curs) d'una Escola Oficial d'Idiomes en l'idioma que sigui (entenguis anglès, francès, alemany, àrab, xinès, rus, etc) l'administració de la Generalitat fa anys que va veure oportú legislar que poden impartir classes d'aquest idioma a tot l'ensenyament secundari, des de l'ESO fins al Batxillerat, excepte el cas de la llengua catalana, és clar. Que per a impartir català s'ha d'haver cursat Filologia Catalana, evident... donat que tot i ser la seva llengua materna o bé ser completament bilingüe i haver cursat estudis universitaris en aquesta llengua, acreditant suficientment que se sap i es domina, fins i tot amb tots els diplomes i títols de la Junta Permanent de Català, es veu que no s'acredita prou que se sap i per tant no es pot ensenyar llengua catalana a l'ensenyament secundari i en canvi sí que es podria ensenyar si es tractés d'un idioma dels anteriorment anomentats.
Consultat per qui us escriu el Síndic de Greuges se li va respondre que es tractava d'un buït administratiu inexplicable i segurament lamentable, però què, i d'això ja en fa deu anys, no s'ha fet absolutament res per esmenar. Així doncs, tenim professorat impartint llengües estrangeres de les quals els alumnes s'han d'examinar a selectivitat i sobradament es demostra cada any el patètic nivell que un estudiant assoleix en competència lingüística i de comunicació en la llengua estrangera que ha cursat durant tota la secundària, i sovint també en la primària, i en canvi, tot i lamentar-nos-en públicament, no es fa res per a millorar-ne la situació.
Els nostres alumnes arriben a la universitat amb un nivell pèssim d'aquelles llengües estrangeres que els obririen portes arreu per a tenir accés a aquest espai europeu amb el que molts s'omplen la boca de fa temps. I ara, això sí, es ve a raure en la situació del tot kafkiana que al professorat universitari, que les competències que se li haurien de valorar en tot cas ,haurien de ser les de la seva àrea de coneixement, se li donarà accés o no a impartir classe en una universitat catalana segons si té o no el malhauradament famós nivell C de català, que sàpiguen vostès, se'ls presuposa assolit a absolutament tots els estudiants que acaben 4rt d'ESO. Per tant, qualsevol que vulgui accedir a fer classe a la universitat a Catalunya i hagi seguit els seus estudis en aquesta comunitat autònoma no tindrà cap mena d'impediment administratiu per a poder fer-ho. Això sí, ai dels que no hagin estudiat aquí, o bé hagin tingut l'agosarament de ser convidats com a experts en la seva àrea de coneixement al nostre país, perque aquests, sí que hauran de demostrar coneixement del català per a poder impartir quelcom en cap universitat pública del país, perque és clar, tots sabem que les privades són una excepció a qualque norma administrativa. Així doncs, tindrem universitats de primer i segon ordre. Unes a les quals el principal mèrit del seu professorat serà conèixer el català i les altres a les quals s'impartirà el coneixement en la llengua que sigui, donat que el que hi van a aprendre els que hi assisteixen és la disciplica en la qual volen excel·lir, i per a això són capaços també de rebre ensenyaments en d'altres llengües del coneixement actual. Perque no ho oblidem mai, Senyors, el coneixement no hauria de tenir fronteretes, que per a això la llengua del coneixement durant molt de temps a Occident fou el llatí.
Un país que pretén formar als seus ciutadans el millor possible en totes les disciplines universitàries actuals el que hauria de procurar és que aquells que en siguin l'alumnat hagin estat preparats suficientment durant la infantesa i l'adolescència per a poder rebre el millor dels ensenyaments possibles sigui en la llengua que sigui i no pas que sàpiguen la seva llengua materna, i si això no és així potser hauriem tots plegats de reflexionar què és el que no rutlla. Perque per més que m'hi esforço no sóc capaç de veure què d'especial té la llengua catalana que necessita ser impartida per un filòleg a l'ensenyament secundari quan l'anglès, el francès, l'alemany o qualsevol altra de les que s'hi ensenyen no han de tenir aquesta prerrogativa i, poden ser impartides per personal docent que s'ha llicenciat en qualque carrera d'humanitats i després s'ha tret el Certificat de nivell superior d'una EOI, quan els que tenen el nivell D de coneixements superiors de llengua catalana, i que els ha atorgat la Junta Permanent de Català, no poden impartir la llengua que han après i demostrat que saben tant administrativa com acadèmicament a tots els nivells possibles actualment. Potser és que a algú va convenir i convé, col·locar tots els filòlegs ben col·locadets, no sigui cas que n'hi hagi d'aturats i algú pugui arribar a pensar que n'hi ha massa, amb capelletes, sants i peanes, i en canvi, molt al contrari, els filòlegs llicenciats en d'altres llengües estrageres no fan mal políticament a ningú. Potser és que ja va bé que els nostres estudiants no sàpiguen un borrall d'anglès o d'alemanys o francès quan se'ls concedeix una beca Erasmus i facin un paper vergonyós quan se'ls fan les proves de nivell a la universitat europea que els ha de rebre en el seu periple forani, això sí, se'ls concedeix el nivell C de català just en acabar l'ESO, tot i què escriguin i s'expressin ben penosament. Bé, de fet potser no tant, donat el nivell lingüístic de la nostra televisió pública, que no deu tenir cap assessor língúístic en plantilla, perque ja se sap, de filòlegs de llengua catalana en manquen molts, que no tenen atur...
Riuria però no és elegant que ho faci i per tant ho deixo a criteri vostre. Perque si m'heu llegit fins a aquí ja us mereixeu una rialleta ni que sigui sardònica. Gràcies i salutacions a tots/es per la paciència i l'amabilitat que us ha permès no perdre el fil. I quan decideixi cursar la meva quarta llicenciatura o el segon doctorat, ja em pensaré si passo la frontereta i miro de rebre el millor ensenyament possible o bé com que no sé prou anglès ni cap altra llengua de coneixement em quedo a casa, això si a renegar en català, of course...

Encara és de nit

2010-08-24T23:10:00.004+02:00

Encara és de nit
a l'hemisferi dels teus ulls

Habito la fina línia
de ta voluntat

Degota el desig
sobre el mar de seda

Encara és de nit
a les puntes de tes dits

Mon cor llisca
les ones de ta pell

Com un gat
arraulida en ta mirada

Encara és de nit
i el sol ja ens besa

Itaca

2010-08-21T16:29:00.006+02:00

"Si uno no cree en la predestinación, tiene al menos que admitir que las circunstancias de un encuentro, que por comodidad atribuimos al azar, son de hecho el resultado de una incalculable serie de decisiones tomadas en cada encrucijada de nuestra vida y que secretamente nos han orientado hacia él. No se trata de que hayamos buscado, ni siquiera deseado, aunque sea en el fondo de nuestro inconsciente, todos nuestros encuentros, incluso los más importantes. Más bien, cada uno de nosotros actúa como un artista o un escritor que construye su obra mediante una sucesión de elecciones; un gesto o una palabra no determinan indefectiblemente el gesto o la palabra que sigue, sino que, al contrario, obligan a su autor a una nueva elección. Un pintor que ha dado una pincelada de rojo puede optar por extenderla yuxtaponiendo otra de violeta; puede hacerla vibrar con un trazo de verde. A fin de cuentas, por más que se haya puesto a trabajar con una idea del cuadro en la cabeza, la suma de todas las opciones que haya escogido, sin haberlas previsto todas, producirá un resultado distinto. De este modo dirigimos nuestra vida, por medio de un encadenamiento de actos más deliberados de lo que estamos dispuestos a reconocer -porque sería un fardo excesivamente pesado asumir toda la responsabilidad de los mismos-, y que sin embargo nos ponen en el camino de personas que no pensamos que se dirigían hacia nuestro encuentro desde hacía tanto tiempo."

Catherine Millet
Celos
La otra vida de Catherine M.

el meu sud

2010-08-09T16:32:00.004+02:00

Peut-être...

2010-07-31T23:59:00.000+02:00

Un dernier mot d'amour

Je t'écris peut-être
Bien plus qu'une lettre
C'est comme un message
Après un naufrage
Dans le grand silence
J'appelle au secours
Voici que je lance
Un dernier mot d'amour

Toi l'enfant terrible
Le rêve impossible
Ma raison de vivre
Ma folie d'aimer
Toi par qui j'existe
Toi le seul artiste
Qui ai fait danser
Mon coeur de Pierrot triste

Tu riras peut-être
En lisant ma lettre
Ce cri de détresse
Qu'écrit ma tendresse
Je m'en fous je t'aime
C'est bien assez pour
T'envoyer quand même
Un dernier mot d'amour

Toi l'impénétrable
Toi l'irremplaçable
Plus beau que le diable
Plus lointain que Dieu
Toi par qui je saigne
Toi sans qui s'éteignent
La joie dans mes yeux
Et le feu dans mes veines

Tu riras peut-être
En lisant ma lettre
Ce cri de détresse
Qu'écrit ma tendresse
Je m'en fous je t'aime
C'est bien assez pour
T'envoyer quand même
Un dernier mot d'amour

Mireille Mathieu
.

Que tinguem sort...

2010-07-29T15:45:00.001+02:00

t'enyor

speculum veritas

2010-07-26T04:38:00.002+02:00

insensatez

contemplatio

2010-07-22T00:41:00.005+02:00

estat de l'ànima lliurada

Contes a mitjanit

2010-07-14T21:34:00.006+02:00

Nxai Pan

"Cuentan los hombres dignos de fe (pero Alá sabe más) que en los primeros días hubo un rey de las islas de Babilonia que congregó a sus arquitectos y magos y les mandó construir un laberinto tan complejo y sutil que los varones más prudentes no se aventuraban a entrar, y los que entraban se perdían. Esa obra era un escándalo, porque la confusión y la maravilla son operaciones propias de Dios y no de los hombres. Con el andar del tiempo vino a su corte un rey de los árabes, y el rey de Babilonia (para hacer burla de la simplicidad de su huésped) lo hizo penetrar en el laberinto, donde vagó afrentado y confundido hasta la declinación de la tarde. Entonces imploró socorro divino y dió con la puerta. Sus labios no profirieron queja ninguna, pero le dijo al rey de Babilonia que él en Arabia tenía otro laberinto y que, si Dios era servido, se lo daría a conocer algún día. Luego regresó a Arabia, juntó sus capitanes y sus alcaides y estragó los reinos de Babilonia con tan venturosa fortuna que derribó sus castillos, rompió sus gentes e hizo cautivo al mismo rey. Lo amarró encima de un camello veloz y lo llevó al desierto. Cabalgaron tres días, y le dijo: -“¡Oh, rey del tiempo y sustancia y cifra del siglo!, en Babilonia me quisiste perder en un laberinto de bronce con muchas escaleras, puertas y muros; ahora el Poderoso ha tenido a bien que te muestre el mío, donde no hay escaleras que subir, ni puertas que forzar, ni fatigosas galerías que recorrer, ni muros que te veden el paso.” Luego le desató las ligaduras y lo abandonó en mitad del desierto, donde murió de hambre y de sed. La gloria sea con Aquél que no muere."

Los dos reyes y los dos laberintos
El Aleph, 1949

Jorge Luís Borges
(1899-1986)

10 - J

2010-07-10T23:59:00.004+02:00

Verdad o atrevimiento

2010-07-08T14:51:00.002+02:00

No puedo olvidar
que no tengo alas,
que no tengo mar,
vereda ni nada
con que irte a besar.

Miguel Hernández

set del set

2010-07-03T23:19:00.000+02:00

Au jardin de l'amitié
tu est le soleil d'été

constel·lació

2010-06-26T00:46:00.003+02:00

la lluna et vetlla

Solstici

2010-06-24T17:59:00.002+02:00

.
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

In memoriam

2010-06-18T22:12:00.000+02:00

José Saramago
1922-2010

Cerremos esta porta.
Devagar, devagar, as roupas caiam
Como de si mesmos se despiam deuses,
E nós o somos, por tão humanos sermos.
É quanto nos foi dado: nada.
Não digamos palavras, suspiremos apenas
Porque o tempo nos olha.
Alguém terá criado antes de ti o sol,
E a lua, e o cometa, o negro espaço,
As estrelas infinitas.
Se juntos, que faremos? O mundo seja,
Como um barco no mar, ou pão na mesa,
Ou rumoroso leito.
Não se afastou o tempo. Assiste e quer.
É já pergunta o seu olhar agudo
À primeira palavra que dizemos:
Tudo.

In Poesía completa, Alfaguara, pp. 636-637

(traducció)

sis

2010-06-12T12:00:00.001+02:00

12 juny

Vint-i-unena Estació - Ogni tua lacrima

2010-06-11T17:00:00.001+02:00

Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò:
Quelle festose giovani
invidiar sembrò.
Che più cercando io vò?
Che più cercando io vò?
M'ama! Sì, m'ama, lo vedo. Lo vedo.
Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!
I miei sospir, confondere
per poco a' suoi sospir!
I palpiti, i palpiti sentir,
confondere i miei coi suoi sospir...
Cielo! Si può morir!
Di più non chiedo, non chiedo.
Ah, cielo! Si può, Si può morir
Di più non chiedo, non chiedo.
Si può morir, Si può morir d'amor.

Donizetti, 1832 - L'elisir d'amore

Lectures a l'abisme

2010-06-06T12:49:00.004+02:00

De vegades, el cos troba la lentitud.
Tant se val el batec del cor,
la lluita cel·lular de vida i mort,
el mal que potser hi creix.
Troba la lentitud, com per atzar,
i viu quiet per uns instants,
per uns instants gairebé nul,
sense coneixement del seu estat,
innocentment desprès d'identitat,
fins que, tot d'una, la paraula irromp
i el fa ser conscient del benestar silenciós,
del benestar ignoradament sentit,
tornant-l'hi irreverentment record,
infructuosament desig.

Carles Camps i Mundó
La mort i la paraula
Premi Carles Riba, 2009

Vintena Estació - Devotio

2010-05-31T23:21:00.005+02:00

Lectio divina

40

2010-05-30T22:29:00.010+02:00

14.610 crepuscles

Noir

2010-05-22T00:00:00.001+02:00

C'est tout

Amarcord...

2010-05-15T19:44:00.003+02:00

una barana a l'alçada del nas
forjats flanquejant les galtes
els ulls passegen carrer avall
una adreça apresa de memòria
comptar graons fins al tercer
les puntes dels dits sobre el guix
resseguint garlandes de flors
en la penombra d'un sostre-cel
tan alt que hi presentia estels
tan blanc com una albada
entrellum la llar encalmada
nostàlgia de les hores carícia
de paraules-bes de la infància
intuïr el món des d'un balcó
un jardí secret en un terrat
de jocs de tarda assolellada
i entre els geranis gripaus
enyoren petons de conte
abandonar el paradís un maig
naufragant en un pis nou
massa ple de futurs arreu
guardant al cor sensacions
d'aquella llar-úter-passat
d'aquells dibuixos al terra
que els dits redibuixaven
en la lentitud del fer-se gran
apàtrida a cinc anys
sempre més nòmada
de tots els cors i les llars
habitats des de l'enyor
d'aquella presència bes
la fredor a galta i galta
i mirar el món carrer avall
des de l'àmpit de la infància
que ho té tot per encetar
i no deixa d'enyorar
un mar de rajoletes
i una barana

Alevosia

2010-05-10T23:40:00.003+02:00

Brian de Palma
1980

Alors, je sens...

2010-05-08T23:59:00.004+02:00

Des Yeux Qui Font Baisser Les Miens
Un Rire Qui Se Perd Sur Sa Bouche
Voila Le Portrait Sans Retouche
De L'homme Auguel J'appartiens
Quand Il Me Prend Dans Ses Bras
Il Me Parle Tout Bas
Je Vois La Vie En Rose

i te'm perderes en la pluja...

2010-05-03T14:51:00.004+02:00

Dits

Lleugera, s'iniciava

la pluja d'una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te'm perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça del record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l'ombra del toc

dels teus dits, quan te'm perdies.

Gabriel Ferrater, 1966

Un jour, une rose...

2010-04-22T23:19:00.006+02:00

Une rose seule, c'est toutes les roses...

Rainer Maria Rilke

paraules carícia

2010-04-18T18:42:00.005+02:00

Exsultavit spiritus meus

in Deo salutari pixo

Quia respexit humilitatem ancillae suae

Magnificat
.

947

2010-04-15T21:27:00.003+02:00

1964 - 2010

captiva en tes paraules
del cor brolla la terra
conxorxa del passat
capgires l'habitud
de saber-nos eterns
i ens tornes el miratge
de llibertats amb preu
d'il·lustres fills prohoms
i sang de socarrel
guardant-nos! ai, senyor
de qualque mestissatge

Lectures a l'abisme

2010-04-13T21:06:00.004+02:00

Ray Klunn

Sobre com esdevenir pacient desatès, històrial mèdic incòmode, bluff informàtic, cau de proves desaparegudes i/o mal interpretades, cúmul de despropòsits del sistema sanitari, víctima del poc tacte i la deshumanització de la professió mèdica..., per a arribar finalment a mortalla, entre la compassió i l'admiració de tothom, deixant romandre en pau les consciències que se'n fan creus de tot plegat, principalment per la perillosa certesa que s'hi intueix.
No apte per a hipocondríacs.

Dermo-memòria

2010-04-04T19:23:00.005+02:00

Recuerda, cuerpo, no sólo cuánto fuiste amado,
no solamente en qué lechos estuviste,
sino también aquellos deseos de ti
que en otros ojos viste brillar
y temblaron en otras voces -y que humilló
la suerte.

Kavafis

Mon cor estima un arbre

2010-03-28T21:21:00.006+02:00

Mais mon père disait
C'est le vent du nord
Qui portera en terre
Mon corps sans âme
Et sans colère
C'est le vent du nord
Qui portera en terre
Mon corps sans âme
Face à la mer
C'est le vent du nord
Qui me fera capitaine
D'un brise-lames
Ou d'une baleine
C'est le vent du nord
Qui me fera capitaine
D'un brise-larmes
Pour ceux que j'aime

Mon père disait
Jacques Brel

Solitudine

2010-03-20T13:52:00.006+01:00

no hi ha enyorança
en la constant presència
de la Voluntat que eixorda
l'ànima que es buida
de sí mateixa per a ser
calze de vostre desig

Sé para Él...

2010-03-10T23:50:00.003+01:00

Sé para Él su Tierra
y Él será tu Cielo.
Sé para Él un lugar de reposo
y Él será tu morada.
Sé para Él una Esclava fiel
y Él será tu eterno Protector.
No lo ahogues pegándote constantemente a Él,
o Él buscará librarse de la carga de tu peso.
No obstante, no te alejes demasiado tiempo de Él,
de lo contrario, podría olvidarte.
Si viene hacia ti, acércate dulcemente a Él,
pero si se aleja de ti, mantén la distancia.
Pon siempre la máxima atención
a los orificios de su nariz y a sus orejas y ojos,
para que Él nunca huela más
que el fragante perfume de tu cuerpo y tu deseo,
nunca escuche de tus labios más
que cosas agradables y buenas noticias
y nunca jamás vea en ti nada
que no sea tu belleza consagrada a su placer.

Al-Ghazali
Poeta àrab
s. XI

Diario de una mujer adúltera

2010-03-07T20:22:00.004+01:00

Curt Leviant

...nos unía una familiaridad que podía durar más que la amistad.
-------
Predominaban la normalidad y la trivialidad. Nada, absolutamente nada emocionante en nuestras vidas.
-------
Para mí la memoria es la última realidad.
-------
Tienes cabeza y corazón siempre has sido muy comprensivo. Quizás tú puedas decirme adónde van los sueños cuando se terminan.
-------
¿Cambian las personas? Puede que en cierto modo.
-------
El silencio se instaló como nieve en el despacho. La quietud era perfecta.
-------
Lo que sea real para ti es real. Sientas lo que sientas, lo sientes.
-------
La idea de ti moldea todo lo que hago.
-------
La fachada de arrogancia desaparecía en cuanto se entablaba conversación con ella y afloraba su duslzura y se caía en la cuenta de que aquella arrogancia bien podría ser autoprotección.
-------
Se percató de que, en aquella época, era lo bastante ingenua para decir algo sin darse cuenta de la clase de señal que eso podía enviar a un hombre. (...) Pero recordó que no estaba a disposición de todo el mundo.
-------
Aviva no iba de hombre en hombre por lujuria, sino en busca de algo que llenara su vida. (...) Y, cuando salía malparada, se disgustaba interiormente aunque exteriormente aparentara calma; nunca dejaba que la otra persona supiera que estaba dolida.
-------
...y entonces se dio un extraño momento en que el tiempo se paró, y yo recordé los buenos tiempos que había pasado a su lado y sentí tanta lástima por aquel hombre al que una vez había amado...
-------
Durante todos estos años, Aviva siempre había pensado que el sexo imaginado era más excitante que el real. No implicaba a otros. Sin líos. Sin corazones rotos.
-------
- No bromeo -dijo Aviva- De vez en cuando, tienes que ir más allá del sexo. Llegar a la comprensión y el sentimiento y el amor. Creo que el amor se demuestra más hablando que follando.
-------
...aquella sonrisa llena de tristeza, como si estuviera haciendo algo en contra de su carácter.
-------
...porque en tu añoranza ves la perfección...

Le retour au calme

2010-03-02T22:19:00.002+01:00

Adieu, février...

2010-02-28T00:01:00.000+01:00

El batec més blanc
sou sota ma pell
en les hores blaves
roent al meu cor
til·ler del consol
i crossa amatent
acotxeu temors

Sensei no Kaban

2010-02-20T18:19:00.002+01:00

Hiromi Kawakami

El cielo es azul, la tierra blanca

(...) "Oficialmente se llamaba profesor Harutsuna Matsumoto, pero yo lo llamaba "Maestro". Ni "profesor", ni "señor". Símplemente Maestro. Me había dado clase de japonés en el instituto. Puesto que no fue mi tutor ni me entusiasmaban sus clases, no conservaba ningún recuerdo significativo suyo. No había vuelto a verlo des de que me gradué. Empezamos a tratarnos a menudo cuando coincidimos hace unos años, en una taberna frente a la estación.

(...) El Maestro era mi única compañía. Últimamente Él era el único con quien compartía bebidas, daba largos paseos y veía cosas interesantes.

(...) Cuando intento recordar con quién salía antes de trabar amistad con el Maestro, no se me ocurre nadie. Estaba sola. Subía sola al autobús, paseaba sola por la ciudad, iba de compras sola y bebía sola. incluso cuando estaba con el Maestro era como si fuera sola a todas partes. No dependía de su compañía, pero cuando estaba con Él me sentía más completa. Era una sensación curiosa, como si me hubiera comprado un reloj nuevo y no quisiera quitar el plástico adherente que protegía el cristal. Si el Maestro llegara a enterarse de que lo estoy comparando con un pedazo de plástico, probablemente se enfadaría. Cuando coincidíamos en la taberna y nos tratábamos como perfectos desconocidos, me sentía como el reloj que ha perdido el plástico adherente.

(...) - ¿Estoy soñando, Maestro? -le pregunté.
- Sí, es provable. Podría ser un sueño -me respondió con aire divertido.
- ¿Cuándo me despertaré?
- Quien sabe.
- Yo no quiero despertarme.
- Pero si es un sueño, tarde o temprano te despertarás.
Los relámpagos centelleaban y los truenos retumbaban. Tenía los músculos de todo el cuerpo agarrotados. El Maestro me acariciaba la espalda.
- No quiero despertar -repetí.
- Yo tampoco -dijo Él.
La lluvia repiqueteaba contra el techo. Yo estaba en el regazo del Maestro, tensa. Él me acariciaba la espalda dulcemente.

(...) La bondad del Maestro procedía de su estricto sentido de la justicia. No era amable conmigo para hacerme feliz, sino porque analizaba mis opiniones sin tener ideas preconcebidas. Se podría decir que su bondad era más bien una actitud pedagógica. Por eso cuando me daba la razón me sentía mucho más feliz que si se hubiera limitado a decirme que sí para tenerme contenta. Aquello fue todo un descubrimiento. No me siento cómoda cuando me dan la razón sin tenerla. Prefiero mil veces que me traten con justicia.

(...) Escribí diez, doce, veinte poemas. Al final estaba tan cansada que apoyé la cabeza en el futón del Maestro y me tumbé encima del tatami. Cuando se me cerraron los párpados no fui capaz de volver a abrirlos. En vez de despertarme, el Maestro me acomodó en el futón y me dejó dormir. No recuerdo nada más. Sólo sé que, al desperar, oí el murmullo de las olas y vi la luz que inundaba la habitación a través de una rendija de la cortina. Sentí una sensación de asfixia y giré la cabeza. El Maestro estaba durmiendo a mi lado. Yo tenía la cabeza apoyada en su brazo. Ahogué un grito y me levanté precipitadamente. Salí corriendo hacia mi habitación, con la mente en blanco. Me dejé caer en el futón, me levanté de un salto, di un par de vueltas por la habitación, abrí y cerré las cortinas, me tumbé en el futón, tiré del edredón hasta cubrirme la cabeza, me levanté por segunda vez y regresé a la habitación del Maestro sin pensar. Las cortinas estaban cerradas y el Maestro se hallaba tumbado en la penumbra, esperándome con los ojos abiertos. -Ven, Tsukiko -me dijo tiernamente, echando el edredón hacia atrás. -Vale, susurré. Me tumbé a su lado y lo sentí muy cerca. -Maestro -musité, hundiendo la cabeza en su pecho. Él beso mi pelo una y otra vez. Me acarició los pechos, al principio por encima del kimono y luego por debajo. -Tienes unos pechos muy bonitos -me dijo en el mismo tono que había usado la noche anterior para analizar el poema de Basho. Solté una risa ahogada, y Él también rió. -Son muy bonitos. Eres encantadora, Tsukiko -añadió, mientras me acariciaba el pelo una y otra vez. Los ojos se me cerraban de sueño. -Me quedaré dormida, Maestro -le advertí. -Pues vamos a dormir, Tsukiko -me respondió. -Es que no quiero dormir -murmuré, incapaz de abrir los párpados. Era como si la mano del Maestro provocara un efecto somnífero en mí. Quería decirle que no me dejara dormir y pedirle que me abrazara.

(...) -¿Cuánto tiempo crees que me queda de vida, Tsukiko? -me preguntó el Maestro bruscamente. Nuestras miradas se encontraron. Sus ojos parecían tranquilos. - ¡Mucho, mucho tiempo! -grité sin pensar. Una joven pareja que ocupaba el banco contiguo se volvió hacia nosotros. Unas cuantas palomas alzaron el vuelo. -No viviré tanto. -Pero aún le queda mucho tiempo. El Maestro tomó mi mano izquierda con su derecha y la envolvió con su áspera palma. -Pero si no viviera tanto tiempo tu no serías feliz, ¿Verdad? (...) Entonces me pasó el brazo por encima del hombro y me atrajo hacia sí. Cuando me abrazó, el tiempo parecía haberse detenido. -Maestro -musité. -Tsukiko -susurró Él. -Aunque Usted muriera ahora mismo yo estaría bien, Maestro. Lo superaré -le prometí mientras hundía la cara en su pecho. - No pensaba morir ahora mismo -replicó, abrazándome. Su voz era apenas un murmullo dulce y suave, como cuando hablamos por teléfono.

(...) Todo aquello me parece muy lejano. Los días que pasé junto al Maestro fueron tranquilos e intensos. Habían pasado dos años desde nuestro reencuentro. Nuestra "relación oficial", tal y como solía decir Él, duró tres años. No tuvimos más tiempo para compartir.

(...) En noches como ésta, abro el maletín del Maestro. En su interior no hay nada, sólo un vacío que se extiende. Un enorme espacio vacío que crece sin parar."

Prelude

2010-02-19T17:30:00.001+01:00

Salm 18

Les hores blaves

2010-01-31T13:55:00.003+01:00

"Éssent vostra esclava, qué puc fer
sinó esperar l'hora i l'instant de vostre desig?
No tinc temps preciós per a emprar,
ni deures per a cumplir, fins que Vós m'aviseu.
Ni goso impacientar-me per l' eternitat de les hores,
oh meu sobirà, mentre contemplo el rellotje esperant-vos,
ni penso en l'amargor cruel de l'absència,
quan heu dit adéu un cop a vostra servidora.
Ni goso interrogar els meus pensaments gelosos,
sobre on us trobeu o on us han dut vostres assumptes;
sinó què, a la manera d'un trist esclau, espero i no penso res,
a no ser en com féu de feliços a aquells que són al vostre costat.
L'amor és un boig tant lleïal, que en tot allò que feu,
sigui el que sigui, no hi troba pas cap mal."
.
Sonet LVII
William Shakespeare
.
(traducció lliure)

missatge sense ampolla

2010-01-28T00:11:00.008+01:00

navegues els silencis
solcant sota ma pell

escates de sirena
em són baluard i setge

i la lluna al terrat
naufraga cada albada

III Aniversari

2010-01-28T00:01:00.001+01:00

Avui aquest blog fa tres anys

Moltes gràcies a tots/es

Per molts anys!

2010-01-25T21:30:00.005+01:00

i et pintaré el teu món a la pell
per a que aprenguis
el meravellós poder de desitjar

tanca els ulls i...

imagina

(i va dir que volia un peixet-petonet)

Si pregunten...

2010-01-17T17:07:00.007+01:00

... evoco records que es gronxen en l'aire que respiro i en uns minuts tot es torna lent fins a paral·litzar el temps.

La velocitat m'assetja xiu-xiuejant la lleu gravetat de l'ésser sobre el sòl, del no-ésser sota el cel; vent silenciós que sense preguntes a l'aire dóna respostes.

I així giravolta el meu interior insuflant aire al vent, buidant-me de mí, fins a desaparèixer.

Si pregunten pel lloc, on la pell conta secrets fins a estremir-se.

cavall de troia

2010-01-08T22:56:00.005+01:00

T3 + T4 = ma tristesse

Tc 04 = sistrunk procedure

i el rossinyol...

2010-01-06T22:57:00.007+01:00

El rossinyol
Hans Christian Andersen, Stephen Mitchell
Ilustración: Bagram Ibatoulline

(traducció al català de l'original)

Un rossinyol enamora l’emperador amb el seu cant, fins que els cortesans ofereixen al seu senyor un increïble ocell mecànic.

Els dos canten junts, el primer amb total llibertat, i el segon ajustant-se perfectament a la mesura. Dolgut per les preferències de l’emperador, el rossinyol torna al bosc, però la maquinària de l’ocell mecànic deixa de funcionar.

L’emperador es posa malalt i només es recupera en tornar a sentir el cant del rossinyol, que li promet romandre al seu servei, sempre que pugui volar amb llibertat.

Regal Blocaire Invisible

2010-01-06T00:01:00.005+01:00

Vivint (A Cops amb) la Vida

Moltes gràcies Alepsi per les bones estones que ens fas passar en llegir-te i per saber compartir pensaments i vivències d'aquesta manera tant teva.

Blocaire Invisible 09 - Pistes

2010-01-04T17:47:00.002+01:00

1.- Mai l'he comentat/da tot i passejar-m'hi.
2.- Mai m'ha comentat i no sé si em coneix.
3.- Quatre anys a la blogosfera...
4.- Es declara en treva, de moment.
5.- El seu nickname té sis lletres.
6.- Tres consonants i tres vocals.
7.- Té dotze seguidors.
8.- Ens explica sa vida i pensaments.
9.- El 16-9-05 va fer el primer post.
10.- Segurament no llegirà les pistes.